Entrevista a l'últim campaner de Penáguila

L'any 1978 el Dr Francesc Llop, actual webmaster de campaners.com, envia a més de 500 localitats de la Comunitat Valenciana una circular per confeccionar la tesi "campanes, campaners i Tocs valencians". De totes les localitats convidades a participar, l'única que va intervenir va ser la parròquia de Penàguila, enviant un casset en el qual el rector dle moment, Francisco Coello, sota les directrius de la circular de Francesc Llop, entrevista a l'últim campaner de Penàguila, Eugenio Beneito Aura., el dia 23 de gener de 1979.

A través de l'entrevista que realitza Francesc Coello a Eugenio Beneito Aura (El Sabater), coneixerem la campana dels "albadells", les hores dels diferents tocs, la rudimentària il · luminació de l'interior del campanar o el sou del campaner. Ens trobem davant d'una entrevista que materialitza el patrimoni immaterial de les campanes de Penàguila per a la posteritat. El format digital el podem trobar a la pàgina web www.campaners.com.

ENTREVISTA A L'ÚLTIM CAMPANER DE PENÀGUILA

Francisco Coello: Quin nom tenen les diferents parts de la campana?

Eugenio Beneito: batall, campana i truja.

Francisco Coello: El batall és el de dins?

Eugenio Beneito:

Francisco Coello: Quines formes hi ha de sonar la campana?
Eugenio Beneito: Nosaltres tocavem a vol.

Francisco Coello: A vol és tota la volta rodona?

Eugenio Beneito: Tota la volta rodona. Sí, senyor!

Francisco Coello: Mitjà vol què era?

Eugenio Beneito: Mitjà vol era a defunció.

Francisco Coello: És a dir, que la campana es balanceja sense donar la volta. El normal de tocar a missa, què és amb una corda?

Eugenio Beneito: Sota hi havia les cordes i tocaven.

Fracisco Coello: sempre que es repicava, es repicava des de baix des de les cordes?

Eugenio Beneito: Sí, els tocs de missa, de defunció o del que fora, es tocava de baix tot.

Francisco Coello: Quina forma de posar el cos tenien vostès en tocar les campanes?

Eugenio Beneito: Al costat de la campana, sempre a la part dreta.
Francisco Coello: Què col · locació tenien les campanes a la torre? El campanar tenen normalment quatre forats. Com estaven distribuïdes?

Eugenio Beneito: Estaven distribuïdes de la següent manera: la que dóna a la plaça, la campana gran, la que dóna damunt de la teulada, la mitjana, la que dóna davant, la trencada, i la que dóna darrere, la dels “albadets”.

Francisco Coello: aquesta, la campana trencada, per què li deien la trencada?
Eugenio Beneito: perquè tenia un clivell.

Francisco Coello: i no sonava bé?

Eugenio Beneito: sonava bé, sí, però no sonava el mateix que les altres.

Francisco Coello: quines classes de tocs tenien vostès?

Eugenio Coello: nosaltres era per festes, vol complet, per defunció, a mig vol.

Francisco Coello: per missa?

Eugenio Coello: per missa tocaven el repic, però des de baix.

Francisco Coello: aquesta campana que diu vostè dels "albadells", això què és?
Eugenio Beneito: Doncs, una campana més petita.

Francisco Coello: això dels "albadells", què era?

Eugenio Beneito: perquè la defunció d'un xiquet.

Francisco Coello: i es tocava a mort amb aquesta campaneta?
Eugenio Beneito: sí, a mig vol.

Francisco Coello: el campaner quins dies solia tocar?
Eugenio Beneito: dies festius, a part dels enterraments.

Francisco Coello: quan hi havia una festa començant a tocar?
Eugenio Beneito: començàvem a tocar la vigília a les dotze. Fèiem un vol de tres vols.
Francisco Coello: cada vol, què durava?

Eugenio Beneito: Doncs duraven sobre uns cinc minuts.

Francisco Coello: és a dir, tocaven cinc minuts, descansaven un moment, i tornaven a tocar, així tres vegades.

Eugenio Beneito: tres vegades. A la nit, l'Ave Maria, es tocaven tres cops de batall, i de seguida es movien les campanes a tot vol, i se li feien els tres vols. L'endemà, a les sis del matí, es tocava l'Ave Maria, pegàvem també les tres campanades i els tres vols. A continuació, arribava la missa, i l'últim toc de missa, que el tocaven de baix, nosaltres estàvem a dalt, i fèiem un vol de campanes. A les dotze, el mateix, pujàvem, tocàvem l'Ave Maria, amb els tres batalls i fèiem els tres vols. Ara! Si era de processó, al tercer toc, sota el capellà tocava les cordes del tercer toc, i nosaltres estàvem a dalt del camapanar, i quan sortia la creu, llavors venia el volteig, i fèiem un vol. Aquest vol ja era més llarg, aquest podia ser de deu o quinze minuts. M'has comprès? Paràvem, i quan crèiem, com escoltàvem la música des de dalt, quan crèiem que estaven a els quatre cantons, pegàvem un altre vol. També durava aproximadament el que he dit abans.
Quan començàvem a veure el personal, ja començàvem el vol, i fins que no entrés la imatge dins de l'església, no es parava. Ací s'acabava el dia de festa.

Francisco Coello: i aquest toc que diu vostè de l'Ave Maria, això com es tocava? Això com es tocava? Encara que no ho tocaren vostès. Com tocaven? Què feien?

Eugenio Beneito: doncs "pam, pam, pam", amb la campana gran.
Francisco Coello: ja està, tres tocs secs.

Eugenio Beneito: secs!

Francisco Coello: les campanes servien, per exemple, per tocar altres coses, les que de vegades diuen "sembla que estan tocant a foc". Això què era?

Eugenio Beneito: A foc era des de baix. La campana gran, el mateix capellà o el sagristà, el que hagués. Si hi havia foc, començaven "tan, tan, tan, tan".
Francisco Coello: amb la campana gran?

Eugenio Beneito: amb la campana gran, sí.

Francisco Coello: havien altres tocs de coses de perill?
Eugenio Beneito: que jo sàpiga, no.

Francisco Coello: vostè tenia ajudants?

Eugenio Beneito: Sí, un altre.

Francisco Coello: també era oficial, o era un amic de vostè?

Eugenio Beneito: no, érem dos. Jo sol no podia, érem dos. Hi havia vegades que érem quatre, perquè érem quatre amics, i si era diumenge ells pujaven dalt, i agafàvem una cada un. En lloc de tocar tres, tocàvem quatre.
Francisco Coello: qui pagava? Alguna vegada el campaner i els ajudants tocaven alguna cosa debades?
Eugenio Beneito: debades es tocava, doncs, en festes, quasi sempre per les festes de setembre, la setmana de la huità. En el foc, quan la foguera, a les deu que s'encenia, nosaltres pujàvem dalt. Nosaltres ens encarregàvem d'encendre el foc, és a dir, de deixar allí un encarregat que encengués el foc, i nosaltres pujàvem amunt, i quan es movien les campanes, s'encenia el foc. Quan tot just encés el foc, nosaltres l'únic pagament que teníem d'aquest volteig de campanes, era que anàvem a casa del fester i li deia: "Volem coets". Coets borratxos que diuen. Lo normal era una dotzena o mitja dotzena de coets. Aquest era el pagament que teníem.

Francisco Coello: quina era la seua feina normal?

Eugenio Beneito: em dedicava a la sabata, al remendó. Aquest ha sigut el meu treball. Allò era una ajuda per a nosaltres perquè era una feina extraordinària, i aquests diners els entregàvem a casa.
Francisco Coello: li pagaven molt?

Eugenio Beneito: poca cosa, perquè un dia de festa... una festa, ja sap els vols que li he dit, doncs venien a donar-te dues o tres pessetes. No cobràvem el mateix dia, ho anàvem comptant, i quan recollíem vint o vint cinc pessetes, anàvem al rector, que era el que ens pagava, i ens pagava. Ja teníem un dia de festa.

Francisco Coello: a vostè qui va ensenyar a tocar?

Eugenio Beneito: el meu pare

Francisco Coello: també era campaner?
Eugenio Beneito: sí, si.

Francisco Coello: i el pare del seu pare, també o no?
Eugenio Beneito: no.

Francisco Coello: hi havia gent que s'encarrega de dir-li als campaners si tocaven bé?
Eugenio Beneito: no, no. Nosaltres ho sabíem de memòria.

Arribats a aquest punt de l'entrevista, Francisco Coello, aclareix que en aquest moment de l'entrevista ja no hi ha un successor oficial del campaner, manifestant que "ací ara només queden dues campanes, i ho toquem ... ho toquem una mica entre tots . Oficialment ja no queda cap campaner. l'últim oficial, el senyor Eugenio”. Pregunta Francisco Coello: com es diu? Eugenio Beneito Aura.

Francisco Coello: quina forma tenia de fer llum? Al campanar només fa dos anys que hem posat un fil de llum amb unes boles de la llum. Vostès quan havien de tocar a la nit, què feien?

Eugenio Beneito: nosaltres agafàvem un ciri, pujàvem a les fosques, i dalt enceníem un ciri, i en uns forats que hi ha clavàvem una corda, tiràvem allí el ciri, i al desfer-se la cera, allò s'encenia. I és com si fos una foguera. I amb això ens enllumenaven.

Felicite a Francesc Llop i a la pàgina campaners.com, que amb el seu treball contribueixen a la difusió del patrimoni de les campanes, així com la col.laboració de Francisco Coello Bertomeu i Eugenio Beneito Aura, que unint-se al projecte del Dr Francesc Llop, van permetre que quede per a la posteritat la tradició campanera de Penàguila.