Introducció:
Teodor Llorente Olivares fou un
poeta nascut a València
el 7 de gener de 1836 al si d'una
família de juristes, escriptor en llengua catalana i castellana.Va morir en la mateixa ciutat el 2 de juliol de 1911.
És el poeta més reconegut de la Renaixença valenciana.
Teodor
Llorente junt amb un grup d'intelectuals organitzaven excursions als
diferents municipis de la geografía valenciana amb el Grup
Excursionista de Lo Rat Penat, entre les cuals destaca a l'Alcoià
Benifallim i Penàguila.
En
aquestes visites es confeccionaben unes cròniques
que eren publicades a “Las Provincias”, del cual era director i
propietari Teodor Llorente.
En
les excursions a Penàguila, Teodor Llorente es va dedicar a estudir
la biblioteca de Na Francesca Valor (Viuda d'en Joaquim Rico i
propietari de la Casa Gran), publicant unes cròniques en els quals
es donen a conèixer dades històriques de Penàguila, fins ara poc
conegudes.
Ara
aquestes cròniques han sigut donades a conèixer pel professor
Rafael Roca al seu llibre La Renaixença valenciana i elredescobriment del país. El Centre Excursionista de Lo Rat Penat.
Visita a la Parròquia Assumpció de Nostra Senyora.
Visita la parròquia de la mà del capellà - rector D. Nicolau
Galiana , destacant dos llenços del pintor Vicente López : en la
fornícula de l'Altar Major , l'Assumpció de la Verge, i el llenç del
sagrari situat sota de l'Assumpció, que representa el Salvador .
 |
| Salvador de Vicente Lope a l'antic Sagrari de l'Altar Major. Actualment desaparegut. |
 |
De la sagristia destaca dues taules que representen a la Verge, i un retrat de l'arquebisbe Company, obra del pintor Bautista SuñerA la part escultòrica sobresurt una preciosa imatge del Cor de Jesús , obra de l'escultor valencià D. Modest Quilis, fill d'aquesta vila . La fornícula en què es troba la imatge està coberta per una cortina de ras brodat en sedes de colors per les senyoretes donya Dolors i donya Catalina Pons i Valor, filles de Penàguila, és una obra premiada en l'exposició de labors del Col · legi de Jesús i Maria de València .Finalment , cal destacar que l'any 1893 es col · loca el paviment de l'església, sent costejat pels veïns de Penàguila per commemorar el segon centenari de la construcció de la capella de la Mare de Déu del Patrocini .
 |
| Detall de les rajoles del paviment. |
Ermita dels Sants Metges
 |
| Enric Valor a l'ermita |
De
l'ermita dels Sants Metges Teodor Llorente destaca els llenços dels
sants Cosme i Damià, i Abdó i Senén , atribuïts a l'escola de Juanes. (Actualment desapareguts).
Ampliació de l'Església Parroquial de Penàguila.
 |
| Arquebisbe Joaquim Company, pintat per Goya. |
Des que l'arquebisbe Company va prendre possessió de la Seu valenciana, es va recordar de la vila que li va servir de bressol i va tractar d'afavorir-la en la mesura de les seues forces, va reprendre la correspondència amb En Joaquim Rico i Bernard (pare d'en Joaquím Rico Soler), capità de Milícies, administrador del Reial patrimoni i alcalde ordinari d'aquesta vila, i va donar ordres i poders al seu tresorer, En Antonio Carrera, perquè negociés amb el referit Sr. Rico la restauració de l'església parroquial.
El 26 juny 1804 deia l'arquebisbe al Sr Rico:
“Ya
veo que es fatiga gustosa para V., pero tendrá el mérito de
contribuir por su parte a esta santa obra. Estoy gustoso del modo que
V. lo lleva y deseo tenga perfecta salud para continuar”.
Freqüentava la correspondència amb el Sr Rico, a qui donava instruccions per al progrés de l'obra. En carta del 10 juliol 1804 li deia:
"He
notado que los de la villa no se animan a traer piedra los días de
fiesta y sabe V. que sobre la conducción de materiales quedamos en
que los vecinos nos ayudarían”.
El 26 d'abril li deia:
“El
Dorador piensa que aún no es tiempo de ir a essa y assí avisarán
ustedes quando debe ir”.
 |
| Escut d'armes de la família del senyor Joaquim Rico a la porta d'accés de la Casa Gran. |
El 3 maig 1805 escriu el senyor Antonio Carrera, tresorer del senyor Joaquim Rico:
“Los
dadores son Mariano Mocholy y Compañero, Oficiales de Dorador que
pasan a trabajar a esta iglesia de orden de S. E. quien me manda diga
a Vmd. Les baya Vmd. Entregando aquello que necesiten para su
sustento, llevando cuenta separada de que quanto entregue a estos dos
individuos, pues así lo quiere S.E.”
El 21 de maig següent li escriu l'arquebisbe:
“Recibo
la de V. con todo aprecio y en quanto a las funciones nada más
corresponde que fiestas de la Iglesia y algunos Fuegos artificiales.
Los días de función me parece que sean tres con una Procesión
General. El tiempo, desde el día 15 hasta el 30 de agosto, los que
más acomoden, y sobre todo el Ayuntamiento, que disponga lo que más
convenga, que Yo me convendré en lo que resuelvan”.
Des que van començar les obres de restauració de l'església, va manar cridar l'arquebisbe el senyor José Navarro, acreditat orguener valencià, i convenieron les bases per a la construcció del que havia de col · locar en aquesta església. El contracte es va celebrar amb escriptura atorgada davant el notari Joan Baptista Rodrigo a València el dia 4 de setembre de 1802, que és la data en què comencen la restauració de l'església. Signen l'escriptura senyor Antonio Carrera, beneficiat a la Catedral de Valecia i tresorer general de l'Arquebisbe, i l'esmentat factor d'òrgans.
El 22 juny 1805 escriu el Sr Company a En Joaquim Rico:
“Dígame
V. el estado de la obra y si puedo contar con seguridad se haga la
función el día de la Asunción de Nª Sª, para tomar mis medidas”.
El 19 de juliol següent li deia:
“Se avisará al Factor para que
vaya a afinar el órgano, y creo que lo hará luego para recibir los
cien pesos”.
El Sr Rico i Bernad, amb poders atorgats pel tresorer en nom de l'arquebisbe, va comprar diverses cases confrontants al sagrari de l'església i es va eixamplar l'església des del que avui és presbiteri, fins i tot el local que ocupen l'espaiosa sagristia i l'arxiu parroquial o antiga sala capitular. Es va aplatar una mica la volta antiga de l'església per igualar-la amb l'obra afegida, i per això escriu el Sr Company al Sr Rico el 6 d'agost de l'indicat any:
“Mucho
celebro haya dispuesto V. se ponga la bóveda de la parte antigua de
la iglesia uniforme con la nueva, pues huviera sentido que en las
funciones se notasse essa diformidad, y assí es menester cuyde V. se
concluya para las fiestas toda la bóveda de la Iglesia, assí la
parte antigua como la nueva, sea como sea”.
Després afegeix:
“Yo
pienso llegar a esa el 22 por la noche o 23 por la mañana. Se hace
preciso cuente V. con el Ayuntamiento para alojar a los de mi
comitiva. Estos serán los dos Canónigos y el Pavordre que predican,
que son tres; mi sobrino el Canónigo y el Canónigo Lassala, y mi
familia, reducida a dos capellanes y dos pajes, y uno de ellos será
Domenech, que vivirá en su casa. A éstos es preciso disponerles un
alojamiento decente. Con el Canónigo Roca vendrá su hermano don
Carlos, y siempre se agregarán algunos otros sugetos de distinción;
pero todo se harán cargo de las circunstancias y tendrán que
adosarse a lo que haya”.
Pocs dies després es verificaven les solemnes festes de la inauguració, i per completar aquestes notícies del meu bon amic L. de Ontalvilla en la biografia del Sr Company, llorejada per la Societat Econòmica Valenciana, va incloure la següent "Compte del cost que han tingut l'òrgan i eixample de l'església de la Vila de Penàguila des de 1 de Setembre de 1802 a 31 d'agost de 1805 ":
A Joseph Navarro, factor d'òrgans, pel que va fabricar per a aquesta església: 30,720 rs. 6 m.
Cost de les cases per eixample de l'església: 30,117 rs. 22m.
A Fabián Chulvi, pintor: 33,272 rs.
A En Vicente López, pintor de cambra de R. M. per la de l'Assumpció de Nostra Senyora: 6,000 rs.
A En Vicente López, pel taulell del Salvador: 2,000 rs.
A En Vicent Llàcer, escultor: 6,430 rs. 4m.
A En Vicente Llàcer, tallista: 9,028 rs.
Total: 117,567 rs 32 m.
Cost de materials i jornals amb inclusió dels 4,500 rs. vn. donats per ajudar al cost de la campana: 254,985rs. 6 m.
Total: 371,985 rs 6 m.
València 19 d'agost de 1806. En Antonio Carrera, Tresorer.
Les obres de pintura i daurat van anar a càrrec del senyor Fabián Chulvi i dels seus oficials Antonio Lázaro, Mariano Mocholí, Blas Llizó i Atanasio Segarra.
Un detall curiós: les rajoles del paviment van ser portats des de València per Juan Colomina, encarregat de portar la imatge de l'Assumpció, obra de Llácer, per 300 rs., i els llenços de l'Assumpció i el Salvador, López, per 120 rs.
Una sospita
Una sospita que fins avui no he pogut confirmar, és el següent fragment que copie d'una carta de l'arquebisbe Company a l'esmentat Sr Rico, amb data del 13 novembre 1806:
"He recibido los lienzos que han llegado muy buenos y doy mucha gracias por la fineza que aprecio mucho. Los de la hermita de los S.S. Abdón y Senén dexarlos por ahora".
No he de posar en dubte l'amor que a la seua estimada Penàguila va professar l'il · lustre prelat, però acceptar unes pintures que adornaven el retaule de l'altar de la Mare de Déu del Rosari (patrona original de Penàguila), i portar-lo a València, tot i que els va substituir amb altres llenços de mèrit rellevant, ens indueix a sospitar que les pintures substituïdes, si eren del mateix estil que les de l'ermita dels Sants de la Pedra, pertanyen a l'escola de Juanes, salvo semper, etc.
Ací té el meu bon amic, el senyor baró d'Alcahalí, noves notes, que trac de l'arxiu d'en Francisca Valor i Thous, per apilar en el seu anhelat apèndix, a l'obra que tots respectem, i que hauríem de cooperar al seu possible perfeccionament. Així ho sent, ben bé, un soci de "Lo Rat Penat".
Conclusions
A través de les cròniques confeccionades per Teodor Llorente, tornant ara a la llum amb el professor Rafael Roca, sabem que el mecenes de l'ampliació de la parròquia Assumpció de la Mare de Déu va ser En Joaquim Rico Bernard (pare de Joaqim Rico Soler, aquest últim va construir el Jardí de Santos), juntament amb una llista detallada del cost de l'ampliació de l'església i la construcció de l'orgue.
D'altra banda, ens permet fer una posada en valor del patrimoni pictòric que tenia la nostra parròquia, en trobar entre les seues obres l'escola de Joanes i a Vicente López.
El treball de recerca de Teodor Llorente en l'arxiu privat d'en Francisca Valor i Thous, ha permès que totes aquestes dades puguen ser conegudes, ja que en el cas que haja sigut afectat pels avatars de la història, possiblement en l'actualitat hagen desaparegut alguns documents. En tot cas, aquest tipus d'arxius privats que contenen fragments de la història d'un poble, haurien d'estar custodiats per entitats culturals perquè puguen ser degudament conservats i estudiats.
El treball de recerca de Teodor Llorente en l'arxiu privat d'en Francisca Valor i Thous, ha permès que totes aquestes dades puguen ser conegudes, ja que en el cas que haja sigut afectat pels avatars de la història, possiblement en l'actualitat hagen desaparegut alguns documents. En tot cas, aquest tipus d'arxius privats que contenen fragments de la història d'un poble, haurien d'estar custodiats per entitats culturals perquè puguen ser degudament conservats i estudiats.
